 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|||||||||||||
|
|
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
TAMARIU, UN MODEST PARADÍS
Com que les arrels de Tamariu s'han perdut en el temps, de quan va passar d'ésser una petita cala a petita població, ja sigui de pescadors o dels primers estiuejants. Res millor que un fragment de l'obre de Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), "Aigua de Mar" per tal de poder-se impregna dels olors d'aquest indret tant estimat com Tamariu: “... Com a Tamariu, el perfum dels pins, no l'he sentit enlloc més: un perfum que impregna les coses, les robes, les persones, els arreus de pesca, les barques i fins i tot els sofregits de l'arròs que es fan en el país, l'interior de les cases, l'aire que circula, els focs que s'hi encenen. És una olor una mica espessa ... ”
D'aquesta manera, en una de les moltes referència de Tamariu dins la seva extensa obra, parla d'aquest tant característic olor de Tamariu i de molts indrets de la Costa Brava en general, que prové del pi pinyer, un arbre molt típic de la Costa Brava i amb unes formes màgiques i variades, que s'assenta en qualsevol racó del litoral gironí. Però tot i ésser abundós el pi pinyer, no fou l'origen del nom de Tamariu, el qual sembla que té el seu origen en el nom de l'arbre "tamariu" o "tamarit" (Tamarix gallica) que és una espècie d'arbre o arbust caducifoli del gènere "tamarix", que comprèn entre 50 i 60 espècies, i que sembla fou molt fructífer en els marges de la riera que desembocava a la petita badia de Tamariu. Els últims exemplars van desaparèixer en les obres de cobriment de la riera i altres alteracions urbanístiques que es van realitzar a la població a finals dels segle XX. D'aquesta manera al llarg de segles des del principi dels temps quan la gent devia començar a donar-li nom, com "Tamarí","Tamarin","Tamariua","Tamarid" i finalment "Tamariu" ja dins el segle XX, seria d'aquestes poblacions que l'origen del seu nom vindria per l'abundós nombre d'un tipus de planta en l'indret. Hi ha exemples com La Jonquera, que ve de "jonc", una planta molt abundant en els marges del riu Llobregat d'Empordà, Ordis "Ordeos", planta herbàcia, Arbúcies "Arbitiae", lloc ple d'arbusts o finalment, entre d'altres, Figueres "Finguere", que molts autors identifiquen amb la figuera, i on les seves fulles figuren en l'escut de la ciutat.
ORIGENS I ARRELS DE TAMARIU
Durant segles Tamariu no ha estat més que un cala, frondosa d'arbres pels costats i amb una riera que recollia les aigües pluvials dels entorns. El primer document que parla de Tamariu és de 1039 que parla d'una compravenda d'una propietat en aquest lloc i que es conserva actualment en l'Arxiu Municipal de Palafrugell. Posteriorment, uns dos-cents anys més tard, hi haurà dos documents que continuen parlant d'aquest lloc com Tamariu, que són per una banda el Llibre del Privilegis de Palafrugell i un relat bèl·lic per part del cronista medieval català, Ramon Muntaner (Peralada, 1265 - Eivissa, 1336), quan fa referència de la batalla naval de "Cap Daygua Freda" una cala de nom Tamariu. Per tant, en aquella època l'indret devia estar perfectament localitzat, tot i que sembla no hi havia pas un nucli de població establert. En un document notarial guardat a l'Arxiu Històric de Girona, a l'any 1529 es fa referència a una botiga propietat d'un tal Pere Mascort i situada a Tamariu. Cal esmentar que el nom "botiga" no ha estat sempre el concepte i definició que es té avui d'aquet mot. Nota: Botiga, és un nom amb arrels gregues i que deriva de "apoteke" que significa, magatzem. Per tant, es devia tractar d'un lloc per a guardar estris de pesca i envoltat d'altres petites barraques similars.
Al llarg de l'edat mitjana, Catalunya com molts altres indrets d'Europa, va patir greus pandèmies que van afectar i minvar de forma ostensible la població, i que moltes d'elles van estar presents fins a mitjans del segle XIX, com les epidèmies de còlera de Barcelona de 1834 i 1854. Entre els segle XVIII i XIX, Tamariu com una de les portes de mar que portaven cap a Palafrugell, fou bastit d'unes barraques de guàrdies sanitàries i que tenien la funció de controlar l'arribada per mar de persones que poguessin estar afectades d'alguna malaltia infecciosa. Ja a mitjans del segle XIX es van començar a instal·lar a Tamariu de manera estable, les primeres famílies de pescadors, i per tant es pot dir que a partir de llavors, sí es pot parlar d'un inici de població estable. Per tant, els primers habitants dics, tamariuencs i tamariuenques, la majoria d'ells procedents sobre tot de Palafrugell, però també vinguts d'altres punts de poblacions properes amb arrels marineres com Begur, L'Estartit, Sant Feliu de Guíxols o Roses, entre d'altres, foren els primers que a mitjans del segle XIX va fer possible l'exitència d'aquest indret. Naixia així un petit nucli de població que com els típics pobles catalans tant mariners com de terra endins són batejades les seves morades, d'aquesta manera les cases de la població ja es coneixien pel seus malnoms o motius, com Can Nissu, Ca l'Escot, La Parola, Can Maset, la Xerinola, Can Martí Català o Cal Tomàs Carrabiner, entre molts altres.
L'EMPLAÇAMENT DE TAMARIU
Està aïllat o ben comunicat, com totes les coses tenen la seva cara negativa, però també la positiva. La negativa és possible que molta gent pot desconèixer l'indret i no tingui una consideració especial ni interès per anar-hi, a part de no disposar segurament de serveis com altres poblacions més ben comunicades, però el factor positiu és que en certa manera, aquest aïllament ha fet que molts llocs hagin conservat el seu encant i natura d'antany. Es podrien trobar casos com Tossa de Mar o Cadaquès, que la dificultat d'accés a aquestes poblacions, ha fet possible una particular vivència tant dels seus habitants com dels pocs visitants que anys enrere havien tingut, aquest és una mica el cas de Tamariu. Una prova està en què durant anys l'accés a Calella i Llafranc, sempre han estat millor que a Tamariu, que, possiblement abraçada per les muntanyes de Begur, l'ha fet un tan aïllada, tot i que la distància entre Palafrugell i Tamariu, és la mateixa que les altres dues poblacions costeres. Tamariu doncs, és un indret tranquil, familiar i gens massificat, tot i que a l'estiu la seva animació és considerable sobre tot de dia; però a la nit, torna a recuperar tot i ésser temporada estival, la seva tranquil·litat i assossec tan peculiar. Està acaronada per dos puigs a banda i banda del petit nucli de població, la platja i la badia de Tamariu, el Puig de les Trones al nord i el Puig Gruí al sud. Disposa d'una platja central, dita Platja de Tamariu, lleugerament separada per la part sud, per dues fileres de roques, amb una minúscula platja i al costat la Cala es Portió, antigament Port Tió, i que popularment també es coneix com a Platja dels Liris o Lliris, on hi ha una barraca comunal de 1872. A l'altra costat, en la zona de llevant, la petita cala d'Aigua Dolça; un indret acollidor, de fàcil accés i que té l'origen del seu nom en una petita font que hi havia hagut.
A Tamariu s'hi pot accedir per terra per dues carreteres, la GIV-6542 que surt de Palafrugell pel carrer del Bruguerol passant a prop de Cala Pedrosa, Cala Gamarús i Cala d'en Roig, arribant pot després a Tamariu. L'altra carretera és pel Camí Vell de Tamariu, que de fet és un camí rural asfaltat innominat, bastant estret i que arranca del carrer de la Tarongeta de Palafrugell i entra a Tamariu pel carrer de la Riera. Per mar també s'hi pot arribar, però Tamariu no disposa de port, ans un petit moll situat a llevant, anant a la platja d'Aigua Dolça, de reduïdes dimensions. La majoria, per no dir totes, les embarcacions estan fondejades a la badia.
DE TAMARIU A CALA PEDROSA: CamÍ de ronDA LITORAL I INTERIOR Cada cop més, el litoral gironí es va complementant amb els anomenats "camins de ronda" una extraordinària idea i execució pedestre que permet conèixer de prop la simbiosi del mar mediterrani amb aquest fragment tan singular, abrupte i fascinant com és la Costa Brava. Sortosament cada dia en són més els camins que voregen la costa i, la cura en què molt municipis tenen de la seva senyalització i conservació. Tamariu té dos camins de ronda, un que va cap al nord, fins a Cala d'Aigua Xelida, d'on es pot continuar fins arribar a Begur, passant per Cala Marquesa, Cala Tramadiu i Aiguablava, entre altres indrets.
El segon camí, és el que va de Tamariu fins a Cala Pedrosa, on després d'aquesta i remuntar cap a terra endins, hi ha la cruïlla que permet retornar a la dreta cap a Tamariu o a l'esquerra continuar trajecte fins arribar al far de Sant Sebastià. El trajecte vers Cala Pedrosa és una ruta molt agradable, on s'amalgamen els trams plàcids i senzills, fins i tot protegits per baranes, amb trams amb una relativa dificultat, moltes vegades transitòria degut que el sòl ha estat encrueliment escatat per les aigües durant algun torrencial, feroç i curt xàfec. La ruta s'inicia en la part sud de la mateixa Platja dels Liris de Tamariu,on hi ha la coneguda barraca de pescadors. En aquest tram, a mesura que hom es tira endavant, es pot contemplar la badia de Tamariu, com el Passeig del Mar que es perd on hi ha unes petites barraques, fins arribar a la punta de Castellet, que de fet és quan s'arriba a la Punta des Burro, on hi ha una barraca de pescadors. Continuant el trajecte, s'arriba a la Cala d'en Roig, molta part del qual, es passa per un itinerari que cal estar atents, ja que no és camí, sinó que cal passar per les roques, però està molt ben senyalitzat per les senyals PR, és a dir, senders de petit recorregut, marcats amb dues franges, una blanca i l'altra groga. A partir de Cala d'en Roig, el trajecte és fàcil, plàcid i envoltat totalment de pins, amb el present de la fragància d'aquests i de l'olor de mar, passant per Cala Gamarús i d'on es pot veure la Musclera Llarga, una llenasca que s'endinsa de forma apocada dins del mar.
Després, el plaent camí continua fins un petit mirador, sense cap pretensió, amb un únic i petit banc, però amb una vista generosa sobre la petita badia que forma la Cala Pedrosa, d'on s'hi pot accedir per un camí molt pronunciat, però que disposa de baranes per a facilitar el descens, és a dir, baixa d'una altitud de 40 metres fins els 2 metres de la platja, poc més d'uns 150 metres de recorregut. La platja de Cala Pedrosa, és d'aigües extraordinàriament transparents, netes i cristal·lines, de forma triangular, de petita dimensions, amb un amplada màxima que és la que toca l'aigua, d'uns 30 metres, i no disposa de la típica sorra del moltes cales, sinó que tota ella està formada per còdols, de variada dimensió.
Si es vol tornar a Tamariu per l'interior, i no retornar pel mateix camí, cal agafar el sender que hi ha al fons de la cala i pujar inequívocament fins arribar al final on hi ha la "T" de camins, en la cota 90 metres, on es pot triar si anar cap a Tamariu a la dreta, o al Far de Sant Sebastià a l'esquerra. El retorn cap a Tamariu, per l'interior és plàcid i sense dificultats, cal estar atent a les indicacions, ja que el tram està perfectament senyalitzat per l'indicador en la mateixa carretera GIV-6542 o els diferents senyal PR que es van trobant pel camí, fins arribar al carrer del Perú, ja a Tamariu. En l'apartat, següent hi ha les dues rutes, nord i sud, del Wikiloc, molt ben fetes i detallades.
DE POBLE DE PESCADORS A TURÍSTIC
Com molts indrets i pobles de la Costa Brava, Tamariu va iniciar la seva història demogràfica amb la presència de persones i famílies, que en mica en mica van anar fixant residència en aquest racó del municipi de Palafrugell. Un dels exemples més representatius és Lloret de Mar, que essent un poble interior eminentment agrícola dispers en diferents masies i situat a l'entorn on avui hi ha la Mare de Déu de les Alegries, la seva gent i forans, en mica en mica es van anar situant a la vora del mar, al voltant on avui hi ha l'església de Sant Romà, establint-hi un poble pescadors i fins i tot, unes drassanes, avui desaparegudes, que derivaria en l'actual ubicació de Lloret de Mar.
Aquesta propensió doncs, ha estat al llarg de la història el pal de paller seguit per moltes poblacions que avui conformen la demografia de la Costa Brava, amb la diferència que algunes d'aquestes poblacions han mantingut arrels professionals amb el mar, i altres més modestes, la pesca ha estat amb el pas dels anys en un element més personal, familiar o de lleure. A mitjans del segle XIX, fou quan es van començar a fixar en residència diferents famílies, possiblement per les dificultats que comportava el desplaçament diari des de Palafrugell, o altres poblacions properes com Begur o altres, i poder estar d'aquesta manera estar més a prop de la font de riquesa i medi de vida que era el mar.
D'aquesta manera, la cala de Tamariu es va anar omplint de vida, que evidentment, a part de la pesca que era l'activitat més important, també es van anar establint altres activitats pròpies de les necessitats de qualsevol població, com botigues, casa d'hostatges o tavernes, complementades amb altres feines com agricultor, pastor de cabres, recol·lector de mel, treballs a l'horta, però tot de manera molt minsa, en contraposició a la pesca que era la part més important.
La pesca comportava en aquell temps, tot el que es diria avui, una complexa logística. Començava per la pròpia sortida a la mar a fer les captures, que no sempre era possible, ja que el temps i l'estat de la mar condicionaven la feina dels pescadors. El feixuc i precari transport moltes vegades fet a peu o en carros, la distribució i venda del peix al mercat, la conservació dels excedents a través dels salaó i, per descomptat, el tenir cura i l'arranjament de barques, xarxes i altres estris de pesca, imprescindible per una bona execució de la feina.
Però aquesta vida calmada i a l'entorn del mar, en la primera meitat del segle XX va començar a canviar, sobre tot a partir dels anys seixanta. El fenomen del turisme pràcticament en tota la Costa Brava, en un principi era molt selectiu i familiar amb la presència de banyistes de llocs propers com el mateix Palafrugell, va anar derivant cap a una arribada de gent forana molt més massiva i posteriorment, la voluntat de moltes famílies de establir-hi una segona residència, principalment per a gaudir-ne de cara a l'estació estival. Aquest moviment que va començar amb la presència de gent principalment de Palafrugell, en dies festius i en període estival principalment per tal de gaudir d'una diada platja i dels banys de mar, es va veure afavorida per una millor comunicació entre Palafrugell i Tamariu, com per una predisposició per part de la gent de Tamariu en veure una possibilitat de vivacitat a la petita vila i una nova font d'ingressos per l'estada d'aquestes persones de fora. D'aquesta manera, es van començar a construir els primers xalets, alguns d'ells de gent estrangera, sobre tot anglesos, però també gent del país. Paral·lelament aquestes noves construccions i nous residents, es van anar forjant la creació de llocs per a poder dormir i menjar, per tant, van començar a aparèixer els primers hotels i restaurants, com també les primeres festes i celebracions. Aquesta primera fase es va veure truncada per l'esdeveniment de la Guerra Civil (1936-1939) que ho va trasbalsar tot. Acabada aquesta i a partir dels anys 50 fou quan va començar el veritable "boom" turístic que ha permès arribar al Tamariu d'avui. Tamariu tampoc fou aliè a un fenomen que va ésser prou important en diferents llocs de la Costa Brava: el cinema. Com altres poblacions, Tamariu fou lloc de rodatge parcial de varies pel·lícules i per tant, la seva gent no únicament es va veure sorpresa per la presència d'actors i actrius de renom, sinó que en foren protagonistes, encara que secundaris. Algunes d'aquestes pel·lícules rodades eren "En un rincón de España" (1948), "El último verano" (1961) o "Sombras acusadoras" (1957).
Avui la gent de Tamariu ja no viu del mar, com antany que era el principal medi de vida. Els canvis en els hàbits de viure, les variades professions de la gent, la millora de les comunicacions i la necessitat d'una pesca i medis més grans per a poder ésser un sector rentable, han fet que els pescadors d'avui, siguin més pel petit consum, pel familiar o simplement com un medi de lleure i poder gaudir així, d'aquest encant que és el mar.
|
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ACDG - Associació Cultural i Divulgativa Gironina - 2010© | Última actualització: setembre 2022 |
 |
|
| Inici - Agenda - Contactar - Salutació - Actes i Esdeveniments - Esport i Natura - Alt Empordà - Baix Empordà - Cerdanya - Garrotxa - Gironès - Pla de l'Estany - Ripollès - Selva - Enllaços - Webmap - Avís legal | |